Hi ha bandes que tenen àngel i talent innat, però res dura si no es treballa. El cas d’Oniria és especial, perquè amb un sols àlbum al carrer i amb unes ganes immenses de menjar-se el món, han estat capaços de descobrir-nos el màgic univers intern que els acompanya. Un univers que s’ha convertit, de cop, en vuit cançons precioses, convertides en llar. Fa unes setmanes, Maria Campabadal (veu), Néstor Bravo (baix) i Jofre Vall (guitarra) ens van regalar la seva joia més apreciada, «El refugi». I, per descomptat, vam tenir l’oportunitat de parlar amb ells.
Per començar i aprofitar que «El Refugi» ja ha vist la llum, preguntar-vos com neix aquest àlbum de debut i què ha significat per vosaltres?
Néstor. Potser hem d’anar a l’inici més inici, quan la Maria i jo vam començar a tocar junts i a fer acústics a l’institut. I, bé, també coneixia al Jofre, així que feia temps que dèiem: «podem muntar una banda, que això serà fàcil». Encara que no ho era tant [rises]. Però, tot i això, ens vam posar a compondre algunes cançons, vam preparar algunes maquetes i ens vam presentar al Programa de Suport de Cases de la Música, un fet que ens va permetre gravar quatre cançons. Així i tot, quan vam acabar, ens van plantejar què fer, si publicar un EP o un àlbum. Ens ho vam anar trobant una mica, la veritat. I, de sobte, vam gravar i masteritzar quatre més, fins a tenir les vuit.
Jofre. Així és com va néixer la idea més logística.
Néstor. Exacte, després la part com més creativa va sorgir temps enrere, com fa dos anys. De fet, el primer tema que va sortir va ser «La cançó que saps». El punt va ser que vam començar a passar-nos lletres i temes entre nosaltres. Al final és que cada cançó està enfocada a una emoció concreta i molt diferents entre si, però totes elles estan dintre del marc del refugi, que és un poc com la metàfora aquesta. Totes elles ens fan sentir còmodes i ens fan sentir bé. És una invitació a què tothom escolti cançons com molt pures.
Maria. Jo crec que també el fet de donar vida a la lletra i a la melodia de la cançó «El refugi», va ser com el punt d’unió. Com que a partir del single, va arribar tot l’àlbum. Encara que la resta de temes són molt diferents, però tots ells construeixen aquesta sensació de refugi, de llar.
Néstor. Va ser meravellós crear aquesta cançó que dona títol a l’àlbum, perquè reunia tot el concepte del disc.
Jofre. És que té un missatge molt potent. I, en definitiva, tot l’àlbum és un conjunt d’idees dels tres. Perquè hi ha moltes bandes en les quals, el compositor és sols un d’ells i la resta, sí, s’uneixen i afegeixen el seu toc. Nosaltres hem cuidat tota la idea d’«El refugi» i hem cuidat cada lletra al mil·límetre, cada punt, cada frase. Perquè volíem tenir tots el mateix pes i influència.
Maria. I que al final, també hi ha hagut unió i hem pensat molt en què li va millor a cadascun de nosaltres. Començar amb una instrumental o amb una idea de lletra.
Parleu de la importància d’aquest missatge de les cançons, però fins a quin punt ho ha sigut i com ha estat tot el procés fins a trobar «El refugi» com a punt d’unió o fil conductor?
N. El tema de les lletres és una cosa que, personalment, és obsessiu per mi. De fet, hi ha cops que jo llegeixo cançons, per veure com sonen. De fet, és que a mi m’agradaria que la gent pogués llegir les nostres i digués: «estan molt pensades». I aquesta és una idea que compartíem tots. Així que en el moment de fer les lletres, a vegades quedàvem només per parlar d’un parell o tres de frases de temes nostres que, potser, no ens quadraven pel motiu que fos. En aquest sentit, «El refugi» va ser la lletra que més a la primera va sortir, quant a concepte i de tot. Però la resta sí que les vam anar comentant.
I a nivell més musical, quines han estat les principals influències o referències d’Oniria?
M. Jo crec que aquí està molt xulo, perquè crec que és un mix dels referents dels tres. Per exemple, jo tinc moltes referències del pop i indie espanyol, com Love Of Lesbian o Vetusta Morla.
J. Jo, com el Néstor, he begut molt del moviment valencià anys 2012-2017. Referents com Ciudad Jara ara mateix, Valira, Tenda, Smoking Souls. Però sense oblidar-nos tampoc de referents bastant propers com són Gossos, que són també de Manresa. No deixa de ser un popurri de molts estils, que al final conflueixen en un sol.
N. De fet, ara que comentava la Maria amb Vetusta Morla, als nostres inicis tocàvem versions seves. Aleshores, quan t’aprens una cançó tant al mil·límetre, la idea i el poso es queda.
M. A més, en el nostre cas és el primer àlbum, que crec que hi ha molt més espai per indagar, jugar i experimentar amb els sons i estils. I què no deixa de ser una combinació del que som nosaltres ara mateix. Que, així i tot, és cert que quan ens pregunten què toquem, diem: «pop-rock». Però és una etiqueta molt àmplia.
J. I el fet de no estar pendents d’una data, et dona més llibertat perquè el procés creatiu sigui molt més ampli. Òbviament, sempre hi ha uns deadlines, però no tens una data fixa amb la qual vas més collat perquè has de sortir abans de l’estiu. Per nosaltres, si el disc no hagués estat per publicar ara, no ens hauria estat greu publicar-ho més endavant. I creiem que això també és molt interessant, perquè no hem anat amb presses i hem pogut cuidar tots els detalls.
Respecte al procés de gravació, vau poder treballar amb Oriol «Puxi» Puig i la masterització va anar a càrrec de Roger Gascón. Com va ser la feina amb ells i com recordeu tot aquest procés?
J. Jo diferencio com tres etapes, no? La primera d’elles va ser per totes les tardes que ens vam tirar fent les maquetes en si i la preproducció, que ens va servir per poder anar una mica amb els deures fets, saber què volíem fer i tenir una guia de treball, que hem de dir que aquí ens va ajudar molt el Lars Serra, que ens va fer tot el tema dels teclats. Ja, la segona fase va ser la del Puxi, sens dubte.
N. Sí, amb el Puxi estem al cent per cent, estem molt contents amb ells i amb la seva feina. De fet, ens va acompanyar molt i malgrat treballar amb altres artistes, va estar molt pendent de nosaltres. De fet, des de l’inici ens va dir molt clar que anàvem endavant entre els quatre. A més, era també el nostre primer contacte amb els estudis. Ja amb la mescla ens va plantejar com ho volíem fer, perquè ens va dir que ho podia fer, però que era cert que hi havia gent que es dedicava específicament a això.
J. També és cert que en aquest sentit, l’estil de l’Oriol és molt diferent del nostre. Perquè ell ha produït a Tribade, a Pirat’s Sound Sistema, que són pols oposats al que fem nosaltres. Així que part de què aneguéssim al Gate24 amb Roger Gascón va ser això, que ell va produir gent molt top i més del nostre rotllo. A part que ell és bateria i amb aquest tema, ens va ajudar molt i ens ha fet algun arranjament. S’ha implicat també molt.
M. Referent també a aquestes dues etapes que deies tu, tant el Puxi com el Roger han sigut molt propers amb nosaltres, ens han ajudat molt amb la feina i ens han demostrat que estaven acompanyant-nos i formant part del procés.
N. I per nosaltres ha estat un luxe, perquè hem estat amb dos grans professionals del sector.
J. Al final és una mica això, la importància del missatge nostre, que han format part d’«El refugi», sent ells també refugi per nosaltres. I ens ha sumat una experiència més per nosaltres.
«El refugi» i «La gran ciutat» van ser els dos primers avançaments del disc i m’agradaria saber per què les vau escollir com a senzills.
J. Jo crec que «El refugi» perquè és obvi.
N. A més que va ser la millor presentació, la millor manera de dir: «nosaltres serem això». I vam publicar la cançó que més definia l’àlbum i que portava el títol del disc. Estàvem d’acord els tres i, potser, era la que més ens agradava a totes. El missatge era ideal, així que aquesta va ser molt fàcil d’escollir.
J. I la segona va ser com més experiment, perquè és la que es troba més en els antípodes d’«El refugi» com a concepte musical. Són pols oposats: una és com molt rockera i l’altra és molt pop, molt instrumental. Va ser una mica prova, però també té una part nostra molt latent de reivindicació, que sense arribar a ser molt explícit, però sí que volíem enviar un missatge sobre què és «La gran ciutat» per nosaltres.
N. A més, que com eren els dos primers singles de la nostra banda, tampoc hem de pensar molt bé quin hem de treure, perquè el que volíem era presentar l’àlbum. El llançament gros era aquest. Així que vam pensar a presentar aquestes dues, una per identificar-nos i l’altra, per ser la més oposada.
M. Un avançament realment, de tot el que podríem oferir dins l’àlbum. Dues coses molt diferents que algú podria sentir i dir: «mira, aquesta m’agrada més i aquesta menys». O que dues persones completament diferents, li’ls poguessin agradar el mateix grup.
J. Jo crec que és això. Musicalment, som «El refugi» amb aquesta part més acústica i tranquil·la, que al final són els nostres orígens, però també som una banda més rockera i canyera. I l’àlbum és el que es conjunta en mig.
N. De fet, quan estàvem component vam dir: «La gran ciutat serà el nostre màxim». Volíem rock, però fins aquí. També ho vam fer perquè tingués coherència. I, bé, els singles els vam decidir després de fer el primer concert al setembre de l’any passat, que vam arrancar amb «El refugi» i «La gran ciutat» em sembla que va ser la penúltima. Així que com que tot tanca.
J. També per la rebuda que va tenir allà a l’Stroika, que va ser com diferent de la resta. I és que de principi a final va ser molt bonic i el públic va interactuar molt.
Que, parlant de concerts, vau tocar a la Sala Stroika abans que el disc veiés la llum i fa molt poquet, vau tornar a actuar a Manresa.
J. Sí, vam fer un showcase de presentació així més acústic. Va ser molt bonic, també buscàvem com aquesta part més íntima, que connecta amb els nostres inicis.
M. Vam voler que la presentació del disc fos com un recordatori de tot el que ja vam poder fer, per poder-ho presentar a les persones que ens han acompanyat durant aquest procés de creació. Per això vam buscar un espai petit com és l’Sferic Café d’aquí de Manresa. I, la veritat, és que vam sortir molt contents
N. No va ser com el concert a la sala Stroika, perquè al final són dos espais completament diferents. Però també tela amb Stroika, perquè vam anar allà pensant: «tenim un disc en procés del qual ningú coneix les cançons». I és que no el teníem encara, ho estàvem mesclant encara en aquell moment, ni nosaltres sabíem com s’escoltava.
J. Havíem escoltat la producció del Puxi, però no hi havia màster encara. Llavors va ser com: «a veure què passarà». Tot i això, jo estava més nerviós al showcase amb 25 persones, que a Stroika. No sé si a vosaltres us va passar també.
M. Sí, jo també ho vaig veure així, però perquè tot el procés de creació ha estat tan llarg, que quan et pares a pensar, dius: «és que tenim un àlbum».
J. A més, va ser com tancar molt el cicle. I que ara, la idea és deixar una mica els acústics i començar a tocar com a banda. Així ja podem tancar aquest període de dos anys o dos anys i mig.
N. Sí, de fet, el concert de presentació el vam enfocar més cap a concert de presentació de la banda. Perquè a tothom que li dèiem que tocaríem amb una banda, ens contestaven dient: «com sereu vosaltres, set persones sota l’escenari, amb un bateria, un teclista». Però és que clar, durant dos anys ens han vist tocar amb guitarra, veu i com a molt una caixa. Així que els ho vam mostrar, li’ls vam mostrar una mica el caramel·let. I per nosaltres també va ser com una satisfacció, pensar: «sí, ho podem fer».
Ara, com es presenta la resta de l’any per Oniria. Hi haurà més concerts? I, a més a més, com serà el procés de treball amb tota la banda per canviar completament els directes?
M. Bona pregunta [rises].
N. Sí, ara ja hem tancat alguns concerts de cara a l’estiu. Encara que nosaltres teníem clar que volíem començar a finals de maig, entre altres coses perquè a meitat de mes, farem un stage allà a la sala Stroika. I és que Cases de la Música, entre les mil coses que han fet per ajudar-nos, llença unes beques cada any, i una d’elles ens ha permès preparar el directe professionalment. Això ens servirà per començar a preparar els concerts amb tota la banda. Està tot quadrat, així a partir del mes de maig, ens podran veure per tota la zona de Manresa. A més a més, hem aprofitat per participar en diferents concursos de música.
J. I referent al que deies sobre com organitzar una banda de set persones, crec que és una de les coses més complicades. Sobretot perquè no som músics professionals i no ens dediquem a això tot el temps. Primer que en l’àmbit tècnic és molt difícil gestionar un espai on assajar, quadrar totes les agendes amb les respectives feines és un plus afegit.
Queden un parell de preguntes amb les quals sempre m’agrada tancar. La primera d’elles és, quina cançó d’Oniria identifica millor el moment en el qual esteu i per què?
M. Jo crec que tinc la resposta, a veure si us agrada. Aquests dies estem parlant de quina és, potser, la cançó que més ens agrada als tres de l’àlbum i vam dir «L’altra cara de la lluna». És un tema que parla d’aquest instant en què comparteixes un moment amb una persona i es converteix en algú molt important per tu. Si ho fem més metafòric, ara estem vivint coses que, al seu moment, vam viure com a públic i ara ho estem fent realitat des de l’altra banda de l’escenari. O potser fa uns mesos estaves llegint una entrevista i ara estàs fent tu una.
J. Sí, i inclòs coses que ara no semblen rellevants i, d’aquí a dos o tres mesos, caus i dius: «d’acord, para un moment».
N. Totalment! Cert que la cançó parla de persones que, en un moment no coneixies i potser, al cap de deu anys es transformen en les teves millors amigues. Però és que ara, en aquesta situació, és molt aplicable.
I ja sí que sí, per tancar el cercle i connectar amb el nom de la revista, quina és la bogeria més gran que heu comès per la música?
N. Fer un grup de música [rises].
M. Fer un àlbum [rises].
N. És molt bàsica i molt fàcil. També com, de moment, tenim poca trajectòria, espera’t!
M. També és cert que si mirem enrere, en dos anys, la vida ens ha canviat molt.
J. Jo crec que és això. De fet, fa unes setmanes vam fer la publicació anunciant la sortida del disc i vam donar les gràcies per acompanyar-nos en aquesta aventura. I és una mica això: aventura i bogeria, van de la mà.
