Hi ha concerts que se senten com a llar, com una abraçada eterna. Hi ha concerts agredolços, replets de grans moments, però també de màgics comiats. Sensacions contradictòries, però molt necessàries. Això és el que vam sentir quan vam veure a La Fúmiga en el seu últim concert a Alacant. Era divendres 27 de març i El Muelle Live de la ciutat tremolava i vibrava a parts iguals. Tots sabíem que el gran moment s’acostava i que els d’Alzira no viatjarien sols en aquest assalt definitiu. I no sols perquè nosaltres hi érem allà, també perquè es van saber envoltar de dos artistes valencians de bandera.

D’una banda, el pegolí Quinto va assaltar l’escenari del port amb una força imparable i una proposta musical que ens va deixar al·lucinades. Per la seua força, pel seu talent i per aquesta manera tan particular d’entendre el món. Amb una joventut que espanta, però amb unes ganes boges de menjar-se a tothom que es pose pel mig, l’artista va arribar disposat a presentar les cançons del seu àlbum debut «DCDV». Amb un estil que barreja sons urbans i pop, el jove s’està fent un espai més que merescut a l’escena musical valenciana. Però en directe traspassa tota mena de fronteres, sent capaç d’atrapar-nos des de la primera cançó.

D’altra banda, hem de parlar inevitablement de Sandra Monfort. Una artista dels peus al cap. Magnètica i performativa. Real i única. Sublime. Qualsevol classe d’adjectiu es faria curt al costat de les seues cançons i del seu concert. Cap com ella per atrapar-nos de principi a fi, cap com ella per fer que la mirem sense poder alçar la vista d’ella. Una essència molt especial que no es treballa, perquè es neix amb ella. Com no caure en el seu encant i no cantar a ple pulmó els hits que formen part del seu àlbum més recent «La mona» (2023)? Tot i que el colofó final va ser tancar el seu directe amb el seu tema més recent «Manifassera», que va gravar amb FERRXN. 

Però sense cap mena de dubte, el moment més esperat va ser el de La Fúmiga. Com no havia de ser-ho si durant aquest 2026 s’estan acomiadant dels escenaris? Com no acompanyar-los en aquest últim abraç, sabent que són un dels grups de la nostra vida? Des de la primera vegada que vam sentir «Cançó que mai s’acaba» fins al seu darrer treball discogràfic «Tot està per fer». Sense oblidar-nos d’aquests temes amb els quals van començar a dir adeu, «Gràcies per tant» i «La gent de la Mediterrània». Aquest espectacle a Alacant el vam viure tota l’estona amb la llagrimeta als ulls, agraïdes per tot el que ens ha donat durant aquests anys i sabent que la seua música serà eterna. De fet, aquest va ser un discurs que es van encarregar de transmetre durant l’hora i mitja que va durar el seu viatge. Un viatge en el qual no va faltar res: emotivitat, ganes de ballar i cantar, i tots els temes que ja formen part del nostre imaginari sonor. I això va ser molt difícil, sabent que jugaven amb el temps en contra. Però no hi ha res que no solucione un bon medley. Un 10 sobre 10, un lloc al qual tornar sempre que vulguem ser feliços.